Honors i distincions, d’Ignasi Prat

El saló de plens és un d’aquests espais on la representació de la política es descobreix en la seva dimensió menys democràtica. Siguin quins siguin els representants que elegeixin els electors, siguin quines siguin les orientacions dels partits que formin el govern, siguin quins siguin els pactes i les accions que aquests aprovin, el hardware de la casa consistorial té com a premissa mantenir-se al marge dels vaivens de la política.

Tal i com Ignasi Prat suggereix amb Honors i Distincions, el saló de plens no representa pròpiament a ningú, sinó que la seva finalitat és constituir: ni més ni menys que proporcionar un escenari a la política per al seu enaltiment i, així, garantir-ne l’eficàcia; el seu poder. En relació amb la política, el saló de plens consisteix un espai emfàtic, un espai que bescanvia la contingència de la tendència o la opció de torn per la infinitud transcendent cap a on apunta el temps institucional.

Més que una representació, el saló de plens és on s’hauria de poder encabir, per tant, qualsevol tipus de representació. Ara bé, aquesta tecnologia és fiable? En quina mesura aquest marc també condiciona, distorsiona, redueix, encobreix o fins i tot limita l’abast de la política?

Inventari del retrat polític oficial és el paraigües amb què Ignasi Prat agrupa diferents investigacions que desenvolupa des de 2013, tot atenent als usos que pren la imatge en la consolidació del poder en democràcia. En concret, el fotògraf s’ha dedicat a tornar una vegada i una altra als salons de plens de diferents localitats de Catalunya, tot bolcant la seva atenció en l’anàlisi d’aquelles imatges que suposadament s’hi haurien de mantenir inalterables.

En primer lloc el retrat del Rei d’Espanya, del que amb l’article 85 del Real Decret 82.5 RD 2568/1986 se’n regula la presència obligada a totes les cases consistorials de l’Estat. La disposició legal detalla que aquesta imatge hagi de figurar, així mateix, “en un lugar preferente” del saló de plens, si bé no es dóna compte de cap més indicació sobre les seves característiques.

El projecte de Prat s’obre lloc precisament en aquest punt: l’artista ha realitzat un rastreig llarg i minuciós a l’entorn de les particularitats que sorgeixen a cada localitat en relació amb la instal·lació del retrat del rei. Tractant-se d’un espai altament ritualitzat com és el saló de plens, la variabilitat amb la que el rei hi fa acte de presència difícilment es podria interpretar com un producte de l’atzar.

Prat analitza, així, les relacions desiguals que aquesta imatge estableix amb els elements arquitectònics dels diferents espais; les relacions amb els demés retrats d’autoritats polítiques que hi acostumen a figurar; així com les relacions amb d’altres elements simbòlics, com són banderes i escuts. D’aquesta manera, amb Inventari del retrat polític oficial s’acaba per portar a primer terme la variabilitat de les traduccions locals que s’efectuen a l’entorn de quelcom del que s’esperaria que tingués una presència uniforme i constant al llarg de tot el territori com és la casa reial.

L’anàlisi resulta especialment ric quan s’atén a la comunitat autònoma catalana, en la qual a l’esmentat Real Decret li toca conviure amb una tradició que, si bé no està prescrita amb cap disposició legal, s’acaba per acomplir a la majoria dels consistoris, com és la presència d’una imatge del president de la Generalitat de Catalunya als corresponents salons de plens. Els anys en què Prat ha desplegat el seu projecte han estat, així mateix, solcats per un elevat grau de conflictivitat entre la política catalana i l’espanyola, pel que en les relacions que s’estableixen entre les efígies dels corresponents representants polítics en aquests espais fàcilment es troben ecos sobre el posicionament que s’adopta a cada localitat.

Prat també es fixa en com s’han procedit a efectuar les successions de dirigents en els darrers temps: la de Joan Carles I a Felip VI en el cas del monarca, així com la d’Artur Mas a Quim Torra, passant per Carles Puigdemont, pel que fa al president de la Generalitat. El fotògraf també dóna compte sobre com la desobediència envers la corona que es professa en alguns ajuntaments es resol per mitjà d’un procediment tan ancestral com és retirar la imatge del saló de plens; un gest que, tot i la seva aparent simplicitat, troba correspondència amb formes de la iconoclàstia política i religiosa que vénen de temps enllà.

 

Així mateix, quan Prat procedeix a documentar, no sols les imatges que presideixen actualment en aquests espais, sinó que també pren en consideració les imatges que ho havien fet en el passat, s’obre una porta considerablement inquietant: és llavors quan es fa evident que encimbellar en aquests salons els retrats dels dirigents no és una estratègia exclusiva del període democràtic, i que just al lloc on actualment trobem Felip VI, Carles Puigdemont o bé, més excepcionalment, Quim Torra, fa quaranta i pocs anys el podia ocupar el retrat d’un refulgent Francisco Franco.

El desdoblament el cos dels dirigents per mitjà de la seva imatge i la propagaciód’aquesta pel corresponent territori governat consisteix en una tecnologia mil·lenària pel que fa a la consolidació del poder. Aquesta ha estat utilitzada per faraons, emperadors, monarques, dictadors, així com persisteix actualment amb els presidents elegits segons el sistema d’Hondt. La investigació de Prat mena, almenys, fins a l’Imperi Persa, on el gravat de l’efígie dels sàtrapes a les monedes recordava als recaptadors d’impostos a qui devien la lleialtat.

En qualsevol cas, la necessitat de reproduir la imatge de qui mana ha persistit al llarg de la història, fins al punt d’haver-se de considerar la dimensió icònica un atribut indispensable de la mateixa condició del poder. En efecte, el filòsof Louis Marin ha observat recentment que “el rei és sols verdaderament rei, és a dir, monarca, en imatges”. I el mateix es pot dir de qualsevol dirigent: la imatge precedeix la mateixa possibilitat d’encarnar-se el poder en un cos, pel que si un dirigent ho és, en primer lloc ho és en imatges. La imatge realment no representa, per tant, ni tan sols al rei, sinó que en realitat el constitueix com a tal: “l’operativitat dels signes icònics és obligatòria perquè, contràriament, el rei es buidaria de tota la seva substància”, conclou Marin [1].

Infiltrat entre algunes sèries de l’Inventari del retrat polític oficial, el nou projecte que es presenta al Centre d’Art Maristany és Honors i distincions, el qual dóna nom, també, a l’exposició. L’estratègia que Prat ha seguit en aquesta ocasió ha estat sol·licitar als ajuntaments dels diferents municipis del Vallès Occidental la possibilitat de cedir temporalment les imatges mateix que presideixen aquests espais per mostrar-les a l’exposició.

Així mateix, el nou projecte es diferencia d’Inventari del retrat polític oficial en tant que amb Honors i distincions l’artista ha sol·licitat als ajuntaments aquelles imatges que no estan subjectes a regulacions exteriors i que cada localitat disposa als salons de plens per voluntat dels respectius governants municipals.

A nivell d’exposició, les sèries d’Inventari del retrat polític oficial es troben així contrapuntades amb elements icònics tan diversos com pot ser el retrat de Paulina Pi de la Serra, l’única dona que forma part de la galeria de personatges il·lustres que l’Ajuntament de Terrassa va constituir amb un ple municipal de l’any 1914, amb la finalitat de “perpetuar la memòria d’aquells terrassencs i terrassenques que van assolir un alt grau de servei a la ciutat” [2]. La selecció dels personatges es regula, així mateix, per un Reglament d’Honors i Distincions de validesa estrictament local, del qual Prat també presenta com a documentació a l’exposició.

Entre les imatges procedents dels salons de plens, figuren en aquesta exposició les vistes aèries dels municipis d’Ullestrell i de Badia del Vallès, les interpretacions pictòriques a propòsit de l’escut de Barberà del Vallès i la bandera de Polinyà, la composició pictòrica abstracta que presideix el consistori de Castellar del Vallès, així com la sèrie de retrats d’alcaldes del període democràtic de Viladecavalls. Prat també incorpora aquí el document històric on es fa la primera referència a població de Polinyà, datat l’any 969, i que el respectiu ajuntament conserva exposat al saló de plens.

L’exposició també proporciona imatges i plànols a l’entorn de la disposició dels elements in situ. Així com Prat ha documentat fotogràficament d’altres peces que considera d’interès i que el seu format impedeix transportar-les fins Centre d’Art Maristany, com és el conjunt monumental de pintures amb què Palau-solità i Plegamans explica la fundació del municipi el segle XII, amb l’annexió de dues parròquies precedents per part de Ramon Berenguer IV; així com els tres frescs que es troben a l’antic saló de plens de l’ajuntament de Castellar del Vallès.

El conjunt de material d’Honors i distincions es complementa amb un retrat pictòric desactivat de Joan Carles I i que procedeix de l’Ajuntament de Sant Cugat, un retrat de Carles Puigdemont procedent de l’Ajuntament de Viladecavalls i que encara es manté en actiu en el saló de plens –quelcom que Prat constata com una tendència força estesa entre els ajuntaments d’arreu de Catalunya, on en canvi es troba una presència força escassa l’actual president Quim Torra–, així com el clau que sostenia anteriorment la imatge del monarca a l’Ajuntament de Vacarisses, i que actualment es manté a la paret del saló de plens sense funció aparent.

L’exposició del Centre d’Art Maristany acaba per funcionar, d’aquesta manera, com una espècie de saló de salons del Vallès Occidental, un baròmetre sobre l’actualitat de les relacions tal i com es donen entre les diferents escales del poder públic com són l’estatal, l’autonòmica i la local; les quals conflueixen a l’exposició per mitjà de les imatges dels respectius representants.

També és important destacar la doble aproximació a les imatges que conviuen amb l’exposició: mentre que amb les sèries que constitueixen l’Inventari del retrat polític oficial Prat ha tendit a treballar tot cercant les singularitats locals que es produeixen a redós de les disposicions generals que reglamenten les imatges, amb Honors i distincions l’artista endinsa en un règim de la imatge que, tot i que d’entrada sembla obeir al lliure albir de cada ajuntament, “sempre acaba per portar cap al mateix”, declara l’artista [3].

Amb aquest “sempre acaba per portar cap al mateix”, Prat es refereix, sens dubte, a la solemnitat: mentre que les efígies del rei i el president remeten a una escala política supra-local amb què presumptament s’infon de poder al consistori de dalt a baix i des d’una exterioritat, amb Honors i distincions, es posen al descobert un seguit de procediments amb què, des de cada localitat en particular, es busca assenyalar el saló de plens com a espai insígnia per a la presa de decisions polítiques.

Apareixen així casos amb què s’apel·la a la grandesa del passat de la localitat i als seus mites fundacionals; o bé s’hi desplega una imatge panoràmica amb l’extensió territorial sobre la qual es governa; o, també, el govern cerca expressar-s’hi en la seva dimensió contemporània, en aquest cas per mitjà de cercar una filiació amb l’alta cultura i presentar-hi exemples d’art abstracte –tot posant-se en valor, així també, a artistes de la mateixa localitat–. Malgrat que, tot i aquesta relativa pluralitat, el projecte de Prat no deixa de revelar una certa obsolescència pel que fa al tipus d’imatges amb què es constitueix la democràcia.

En efecte, que el poder no sols es representa en les imatges, sinó que es constitueix a través d’aquestes, és quelcom que ens ha de fer conscients que sense els objectes i les imatges no hi ha realment política, així com ni tan sols democràcia. És justament això al què el sociòleg Bruno Latour es refereix quan tracta sobre la necessitat de rellevar el vell imaginari de la Realpolitik i d’una política basada en la creença que el poder es troba sols en el cos i la paraula del governant, per una Dingpolitik; això és, una política orientada als objectes, la qual sigui hàbil per reconèixer el rol polític que, també, exerceixen els objectes i les infraestructures, així com les imatges en la seva vessant material. En aquest sentit és que fins i tot ens hauria d’alarmar que les opcions polítiques actuals es presumeixin diferents entre sí, quan, en realitat, totes elles acaben per limitar l’acció política a uns mateixos mitjans i tipus de mediacions.

Tot el projecte de Prat sembla que estigui motivat per un parell d’interrogants: realment és possible perpetrar-se algun canvi si la política sols intervé des de l’espai del discurs i de la representació, sense intervenir-se, en canvi, les tecnologies amb què es constitueixen aquests discursos i representacions? I, de manera complementària: quin és el tipus de poder polític que, per tant, es constitueix amb aquesta constant apel·lació a la transcendència institucional que es troba a les cases consistorials? Estem segurs que el recurs de la solemnitat porta a reforçar la democràcia o bé, contràriament, en debilita l’efecte?

La solemnitat cap a on menen les imatges dels salons de plens no és bona en termes de democràcia, sinó que una perspectiva de democràcia orientada als objectes posa al descobert que, contràriament, serveix per encobrir-ne els dèficits: “els individus [al parlament] poden ser corruptes, ineficaços o deficients, però per sobre de la seva fragilitat sempre hi haurà un paradís, una cúpula, un globus sota el qual prenen posició”, diu Latour [4]. Constituir entorns de poder solemnes acaba sent, per tant, una manera d’enfortir les decisions polítiques tot fent-les sortir de la contingència que és inherent al sistema democràtic. I aquesta és una estratègia que, en efecte, ja s’ha vist no és ni tan sols democràtica, sinó que procedeix de sistemes polítics antics, els quals, sinó fos en les seves formes, en el seu discurs es considerarien avui del tot inacceptables.

Hi ha, per tant, la possibilitat d’imaginar d’altres maneres de constituir el poder, que, inversament, menin cap a una democràcia més democràtica? El projecte de Prat porta indiscutiblement a pensar en la possibilitat d’un canvi polític, el qual ja no té tant a veure en unes idees específiques, sinó que, sobretot, es basa en repensar el rol que exerceixen les imatges en la política institucional. Prat descobreix que justament en aquest punt es troba actualment un cavall de batalla de la democràcia.

Oriol Fontdevila

 

[1] Louis Marin “Poder, representación, imagen” (2009). Cita recollida a: Grupo de investigación Irudi (2014): Cuando despertó, el elefante todavía estaba ahí. La imagen del rey en la Cultura Visual 2.0. pp. 24 i 25. Barcelona: Sans Soleil Ediciones

[2] https://www.terrassa.cat/terrassencs-il-lustres

 

[3] Conversa personal amb Ignasi Prat durant el procés de realització del projecte. Barcelona, 3 d’octubre de 2018.

[4] Latour, B. (2005): “From Realpolitik to Dingpolitik. Or How to Make Things Public”, a: Bruno Latour i Peter Weible (eds.): Making Things Public. Atmospheres of Democracy. p. 30. ZKM, Center for Art and Media Karlsruhe & The MIT Press, Massachusetts Institute of Technology

 

Quan? Del 15 de novembre al 30 de desembre de 2018. Aquest text el podeu trobar al full de sala visitant l’exposició.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s