CAT
Coloring Book és l’acte de tractar episodis de la Historia i personals de l’artista, un joc infantil, un intent utòpic de canviar alguna cosa, que és impossible de tornar a viure, però que al mateix temps es reflecteix en l’actualitat. Des d’un punt de vista subjectiu, Coloring Book converteix experiències i records, dels nostres dies, en un pati de jocs segur, canviant l’angle d’observació dels esdeveniments que van participar en el passat. És el repte d’explicar una història només mostrant fragments del trencaclosques, ja que és impossible desplegar tot el paisatge de cop. Representar aquest acte del constant anar i venir en el temps per a analitzar els moments de nou i canviar-los de lloc, aquest joc amb el passat es podria entendre com una mena de teràpia, el procés d’acceptar i deixar anar.
Aquest projecte és part d’una sèrie d’obres que parteixen de la narrativa autobiogràfica on el discurs i la direcció principals, es basen en la investigació sobre la història i la filosofia de Geòrgia, on es presenten els moments de transició del país des de l’any 1988, moments econòmics i polítics i la situació després de la Unió Soviètica. Per altre banda, com l’estat del país va influir i va donar forma a la biografia de l’artista i, per tant, a les seves pròpies històries. Parlar sobre l’experiència i els conflictes personals simultàniament a la Història. Com la imatge del sistema es repeteix dins d’ella: des de la batalla per a la supervivència fins a la formulació de la pròpia mentalitat.
ENG
Coloring book is an act of dealing with recent historical and personal episodes, a childish game, utopian try of change something, that’s impossible to recreate, but at the same time it’s a reflection of current views and conditions. Therefore, with a subjective point of view, it’s turning experiences and memories, from present days, into a safe playground, changing the angle of looking at the events taking part in the past. It’s a challenge of delivering a story by only showing fragments of the whole puzzle, because it’s impossible to unfold the complete landscape all at once. Representing acts of constant come backs to analyze moments again and put everything on the different places, what could be understood as a kind of therapy, process of accepting and letting go.
Project is a one part of an ongoing series of works based on an autobiographical narrative where main discourse and direction, on one hand is founded on research about Georgia’s latter history and philosophy, featuring the transitional moments for the country since 1988 year, economical and political situation after the Soviet Union. In another hand, project is investigating to highlight how the state of the country influenced and shaped artist’s biography and therefore – her own storylines. Talking about personal experience and conflicts is simultaneously unfolding process of history papers, Wider picture of the system is becoming a repetition of a smaller structure inside of it which is constructing it‘s maintaining and mirroring all the main aspects – from survival battle till formulating of mentality and vision.
Una escenografía congelada. Notas alrededor de las imágenes de Ketevan Gvinepadze
“Life is a sheet of paper white
whereon each one of us may write.
His word or two, and then comes night.
Greatly begin! though thou have time.
But for a line, be that sublime.
Not failure, but low aim is crime.”
James Russell Lowell.
Alejandro Jodorowsky (Tocopilla, 1929) va crear la psicomàgia. Jodorowsky entén l’art com una forma de curació performativa. Per a ell, les seves pel·lícules, novel·les, poemes, obres de teatre i actes han estat sempre una forma de curar els altres de ferides que han recorregut generacions. Els actes psicomágics poden ajudar a una persona a curar la història completa d’una família, potser, la història d’un país. A través d’accions poètiques, Jodorowsky afirma que una persona pot canviar alguns dels obstacles simbòlics que s’han produït, no només a través de la seva pròpia vida, sinó més aviat com el resultat de moltes vides viscudes dins d’una constel·lació familiar. La psicomàgia actua sobre el passat com una manera de crear possibles solucions, nous fins tallant amb l’herència de dolor.
Ketevan Gvinepadze (Tbilisi, 1988) treballa amb el seu passat, no només amb el passat de la seva història personal, sinó amb la història que rau en el passat del seu propi país, la Història de Geòrgia. Ella se les arregla per habitar una interzona dins de la qual tots dos costats, la biografia familiar i la pàtria, es teixeixen, de fet, són part del mateix vestit. El cos dins d’aquest vestit, jo diria fins i tot aquí l’entitat espiritual-cultural, habita aquestes robes des d’una doble condició, una dins-fora, on el vestit extern és una segona capa prima sobre la pell de l’esperit, composta també per dobles capes interiors, com un ésser viu dins d’un doble pla d’existència, al mateix temps i sempre passant en l’últim instant.
El cos de treball de Ketevan, desenvolupat principalment a través de la fotografia, un mitjà clàssic de documentació avui dia, exposa aquest vel transparent compost per un doble pla d’existència. Quan enfrontem les seves imatges se’ns convida a habitar aquesta interzona descrita anteriorment. Ara bé, és cert que el seu treball nega l’aparició de cossos, que és una percepció ominosa que habita les seves imatges, la de la presència desapareguda d’una absència ambivalent. Els cossos de les seves imatges han desaparegut, però l’espectador es converteix en l’habitant d’ells.
Què veiem, llavors, a través de les seves imatges? La cesura proposta és la de la trobada entre Història i històries personals. Una trobada que només posseeix com a punt d’ocurrència la presència de l’espectador. Com un àlbum familiar on tot cos ha estat esborrat casualment, en les seves imatges no trobem ruïnes. No ens trobem aquí davant imatges benjaminianas. L’Àngel de la Història ja no és aquí. Però, dins de les imatges, els objectes exposats, les llums, les solituds estan animades. Com en una escenografia congelada on els objectes han estat deixats per jugar en silenci i sense moviment tota la memòria que carreguen.
He esmentat la psicomàgia de Jodorowsky no perquè cregui que l’objectiu principal de Ketevan Gvinepadze és la curació del seu passat, tot i que sempre hi ha una possible relació amb una necessitat de curació en l’acte de crear imatges. Certament, hi ha un ressò d’una pràctica màgica dins de les arts. D’alguna manera, l’infantil dels colors i les petjades que es fan sobre les imatges aquí sembla refer no la història en si mateixa, història perduda, sinó realment una possible restitució d’un passat que la imatge busca. La intervenció, gairebé un tall de res, torna a re-establir el ressò que la imatge pot inusitadament portar. Ketevan no està guarint el passat, no en el sentit de pacificar aquest passat, sinó que està bregant amb ell, no només el passat d’una constel·lació familiar específica, sinó la constel·lació constituïda per una nació sencera. Crec que les imatges aquí són preguntes, preguntes difícils i estranyes contra un passat nu. Un “per què” que es presenta sense ira.
Aquí rau la subtil política del seu treball, dins d’aquest tímid vel de pregunta muda. Correr el tupido velo és el nom del llibre que Pilar Donoso va escriure després de la mort del seu pare, l’escriptor José Donoso. Ella diu en la introducció del llibre: “A casa meva era impossible diferenciar aquesta fina línia entre la ficció i la realitat, i fins i tot ara em resulta difícil distingir-les. Quan llegeixo els seus diaris, només puc confirmar que ell, més enllà del seu art com a novel·lista, tenia una seriosa disfunció pel que fa a la realitat”. Treballar amb el passat, saber que un record en particular pertany a una comunitat sencera amb la que simplement compartim les performativitats (llenguatge, gestos, creences, històries), implica treballar amb els fantasmes que ens habiten, de fet, que ens produeixen. Un “ens” que funciona com un vestit pesat i gruixut. Crec que els treballs de Ketevan Gvinepadze estan contaminats per fantasmes i, per tant, no podem veure’ls. O potser, apareixen dins les empremtes que ella està deixant sobre la superfície fantasmagòrica d’una fotografia. Els dibuixos en les imatges mostren (en el sentit que Wittgenstein va donar per mostrar) la fina línia entre la ficció i la realitat, el que està allà i el que imaginem que està allà. Per una sèrie de línies, la imatge, la seva veritat, es converteix en l’objecte revelat de l’invisible.
Luis Guerra
Barcelona, 2018
CENTRE D´ART MARISTANY 